Aquesta setmana s’ha mort a Mallorca un escriptor que va deixar d’escriure. Un escriptor proletari que es guanyà la vida treballant des dels onze anys, quasi sempre a l’hostaleria, a les cuines dels hotels. No abunden, mai ho han fet, els autors realment proletaris que escriuen a peu d’obra —o de fogons, tant és. No ho feien als setanta, quan Gabriel Tomàs, Biel de Sa Costa de malnom, també conegut com a Tàlvio, comparegué al panorama literari català, publicà unes novel·les, guanyà uns premis, i s’esfumà. I no ho fan ara, en aquest moment paradoxal en què existeix una autoinstituïda indústria del llibre i, a causa d’aquest miratge pervers, molta gent acaba per esdevenir proletària arrossegada per l’entusiasme de Ser Escriptor. Però jo parlo d’una altra cosa. Tomàs, andritxol de 1940, escrivia des d’allà on el món l’havia posat a rodar. Després, quan callà l’escriptura, fou des del mateix lloc que seguí conversant amb amics i veïns. En tenia vuitanta-cinc i morí aquest dimecres.
Seguir leyendo
